La meva història amb el Coaching:
Crec que vaig començar amb el Coaching abans de sentir parlar d’ell. Per a mi el coaching és com una de les branques del creixement personal.
Recordo que abans de l’adolescència la meva mare em va dir un dia com que havia vingut a fer coses grans, i d’alguna manera ho vaig intuir com una cosa canalitzada o expressada des de més enllà del seu rol com a mare. Recordo més que les paraules exactes les sensacions en si. Recordo com una sensació d’aplom lleuger, no té molt sentit però és el que em surt si li poso paraules.
La meva adolescència seria catalogada per molts com a conflictiva i recordo estar molt perdut. Havien diverses coses, sobretot sobre el comportament dels adults, i sobre el seu món en si que em resultava absurd i massa restrictiu. Crec que la meva rebel·lia i la meva actitud reflectien sobretot disconformitat respecte al que em dirigia, el món adult.
Va ser crec en començar a sortir de l’adolescència que vaig començar a obrir-me i a gaudir de la meva maduresa, que ara crec que relaciono amb la meva llibertat. Ser lliure mola però acollona, és com alguna cosa que atreu però xoca. La maduresa va arribar en forma de llibres d’autoajuda/autoconeixement i d’escoltar persones importants de la meva vida. Aquests llibres i el que comptaven aquestes persones eren com a llum en la foscor o una corda del cel en el buit. Donaven esperança i direcció.
Vaig llegir sobre benestar físic, benestar mental i benestar espiritual. Vaig experimentar, em vaig equivocar i em vaig aixecar. Ara entenc que començava a ser lliure, o més lliure que estant al càrrec de la Mama i Papa (als quals agraeixo d’aquí a l’infinit i tornar el seu afecte i manteniment. Us estimo).
Un altre punt inflexiu en la meva branca de coach va ser adonar-me un dia en l’oficina (treballava de delineant en una enginyeria tècnica) que havia vingut al món a fer alguna cosa més. Necessitava treballar ajudant persones directament. Recordo que va ser pertorbador, especialment perquè aquest era un camí ple d’incertesa i creia que si el prenia, tots els estudis i experiència adquirida en el sector s’anirien al trast (ara veig que ni molt menys).
Recordo també el “hype” en veure a la meva Tia i mentora Herminia Gomà, directora del Institut Gomà on em vaig formar i col·laboro com coach i formador, en plena acció en una de les jornades de coaching i lideratge professional. Tingues en compte que fins llavors Herminia era la meva tia que tan bé m’escoltava i la mama de la meva cosina Irene, punt.
Veure-la “en la seva salsa”, amb aquest somriure i lluentor, llançant totes aquestes preguntes i impactant des del gaudi amb totes aquestes persones em va emocionar i internament em vaig dir “no sé quan, però vull fer el que fa la meva tia”.
Van passar diversos anys fins que em vaig decidir a fer el Màster en Coaching teleològic i lideratge personal , principalment per a la part de lideratge però també perquè m’atreia molt la idea de poder ser també coach.
El Màster va ser espectacular, un nou començament, un gir de molts centenars de graus a la meva manera de viure. Vaig aprendre eines per a escoltar millor, eines per a convidar a la reflexió, un mètode que aprofundeix des de l’interès genuí d’ajudar, vaig aprendre també a confiar en mi però sobretot en l’altre. Van ser moltes hores que han donat molts fruits.
Des d’aquest dia fins avui han passat gairebé 5 anys en què he après i gaudit d’allò més i que em connecten amb aquesta frase d’un anunci que probablement recordes “l’ésser humà és extraordinari”.
Com agrair em mola, i molt, agraeixo haver-me donat l’oportunitat. Agraeixo que els que m’han format, als meus companys i companyes i clientes i clients, que es donessin la seva oportunitat(s), no seria aquí sense ells i elles.
Agraeixo el temps dels quals divulguem i ens exposem des d’aquesta voluntat d’impactar positivament al món.
Agraeixo a la meva família i amics que escolten i veuen la meva progressió en “el coaching” i m’han donat i donen l’oportunitat d’escoltar millor.
Agraeixo sincerament als meus clients que es van atrevir a mostrar-se a mi i van ser valents per a canviar “allò que pots canviar” i a aixecar-se les vegades que va fer falta.
Agraeixo als que acompanyaré perquè donaran encara més sentit al meu camí i perquè faran un món (fins i tot) millor.
I l’últim, t’agraeixo que hagis llegit fins aquí. La comunicació i el meu temps no haurien tingut sentit si no estiguessis llegint això.
Si després de tooot això encara tens ganes d’indagar o explorar et deixo un parell de preguntes poderoses, com diria la meva benvolguda mentora Herminia.
Per a què et mous?
Què és el que més t’il·lusiona en el futur de la teva carrera professional?
Gràcies d’aquí a l’infinit i de tornada, Pep.
